Aniversari 140 naixement de l’arquitecte JUJOL per Ampparito

L’any 2019 l’artista AMPPARITO va guanyar la convocatòria que vam gestionar en conjunt amb l’Ajuntament de Sant Joan Despí per la realització d’un mural en homenatge a l’arquitecte Josep Maria Jujol. Aquesta acció es va emmarcar dins de les activitats en honor al 140 aniversari del seu naixement i que es van produir a la ciutat Sant Joan Despí de la qual va ser arquitecte municipal molts anys.
La convocatòria va tindre una bona participació nacional i internacional amb més de 70 inscrits. El guanyador realitzaria una residència artística a la ciutat i pintaria un mural a inaugurar la setmana principal dels actes en honor a la figura de l’arquitecte.

En paraules de l’artista:

Josep María Jujol es va deixar influir per la naturalesa fins a tal punt que es fa patent en totes les seves obres. No era un arquitecte a l’ús, atès que portava els seus gestos fins a l’extrem, aquest estil en dibuixar o escriure, una sort de pendolista del subconscient, que amb un mètode altament expressiu cobria tota superfície disponible. El seu estil s’embeu de l’ornamentació a l’estructural, creant superfícies amb connotacions oníriques, com es pot apreciar en les escales de Ca Negre, a la Casa Manyac o en el teatre Metropol de Tarragona.

Un dels aspectes que més va cridar la meva atenció va ser la seva cal·ligrafia, espasmòdica, altament gestual i enigmàtica, que manté la llegibilitat en un segon pla. Les inscripcions dels noms dels seus fills en la capella del Ca Negre donen fe d’això. Si bé la seva lectura no resulta evident, crea un contrast genial amb el conjunt de la sala, un barroc exuberant que t’engoleix i et fa ser part de l’estada.

Aquest nervi és també evident en la forma que dissenyava reixats i portes, una simfonia de corts, deformacions, plegats i abonyegadures. Aquests entramats em recorden a les branques d’un arbre recentment podat, aquests espasmes i canvis de sentit són fruit del subconscient, el més natural i primigeni. És impossible realitzar-los a través del tamís de la consciència, és necessari alliberar la mà, escapar del control de la raó. Considero aquesta connexió altament significativa, atès que els elements orgànics estan molt presents en tota l’obra de Jujol. Probablement això és degut al seu caràcter religiós, és així que el vincle amb la naturalesa està molt present, la manera en què els elements actuen sobre la matèria pren un caràcter principal. De la mateixa manera que l’aigua i el vent erosiona les roques, ell modela els cants d’elements arquitectònics prefabricats per a fer-los seus, esborrant qualsevol petjada asèptica tan característica de l’arquitectura moderna del moment (punt de ruptura, exposició 1929, pavelló de Barcelona de Mies van der Rohe VS font de la plaça d’Espanya, Jujol).

Veient la mateixa creació com una cosa cíclica, que necessita substrats de l’antic, aparentment inútils, per a ser reorganitzat i crear el nou. Així com les plantes necessiten temps, calor, aigua, foscor, sol i nutrients (fem o altres plantes en descomposició, cendres, etc.) per a desenvolupar-se, els dos arbres d’enfront del mur han necessitat tots aquests elements per a ser el que són avui dia. Una transformació d’esqueix al qual són avui i amb el pas del temps la seva inexorable desaparició.
És per això que em sembla significatiu ancorar aquest testimoni de la naturalesa l’any 2019, el mateix que el 140 aniversari del naixement de Jujol. Fer un retrat d’un arbre al costat del mateix arbre el congela en el temps, aquest element quotidià i casual funciona com la desbandada dels ànecs de la Casa Serra Xaus, com un germen des del qual començar a crear.
D’aquesta manera es volen fer patent aquests elements de la naturalesa, el pas del temps, aquest inevitable camí cap a la desaparició a través del desenvolupament, de decisions inconscients, successos vitals, per què una branca torça a la dreta, o a l’esquerra o es manté recta?, com afecta les decisions del jardiner que el poda en el seu desenvolupament?, i els edificis que ho envolten deixant que de llum només en certes parts?, com l’alteració de l’entorn modificarà els camins que segueixen les seves branques? Tot això resulta impredictible, igual que la gestualitat de Jujol, simplement troba camins que són fruit de moltes variables de la mateixa manera que la naturalesa.

Amb aquesta peça es crea alguna cosa que com tot el que ens envolta, desapareixerà, sospita de fem. Què perirà abans, l’arbre o el seu retrat de l’any 2019? Sigui com sigui el que és segur és que passarà a formar part d’aquest substrat que servirà com a base per al nou que vindrà.

A causa d’aquest caràcter mutable de l’obra, vaig proposar fer una foto des dels dos punts de vista triats una vegada al mes el primer any. I bianualment els anys restants (abans i després de podar) per a seguir el procés de canvi de l’objecte respecte al model.